Esquela 205: Tenía que decirlo

Vaig cridar al cel, i em va caure a sobre el pes de l'esperança, tota la meva esperança, transformada en energia negativa.

Va ser aquest motiu, el que em va incitar a anar a parar al poble dels meus avis, un lloc aparentment inhòspit per a un jove que ha crescut en la meva terra.

De sempre que m'ha agradat escriure, i ara que tenia temps i m'empenyia la desgracia més literaria que fins llavors m'havia envaït, vaig pensar que passar uns mesos en aquell poble podia ser d'allò més productiu pel meu esperit.

Normalment, jo havia pensat de vorejar el turó que presideix el conjunt radial de cases antigues del poble. Al bell mig del cim hi romanen únicament els murs d'un castell que ves a saber si en la seva època més esplendorosa va ser mínimament atractiu. També hi ha un crusifix de ferro d'uns dos metres d'alçada, i a l'esplanada del centre, hi ha el museu de l'aigua, una especie de cub de ciment sense cap mena d'nterès arquitectònic, amb unes comportes gegants a la part frontal. Sempre que hi he pujat, estàn tancades.

He sentit que la única manera d'entrara aquell museu és demanant les claus a l'"aguacil", la mà esquerra de l'alcalde. Deu ser l'unic museu del món on tu mateix has de demanar les claus per a que t'obrin. L'unic museu del món que es dedica plenament a tu, segons com t'ho miris.

Sempre he escrit desde allí dalt, arrepenjat a una de les baranes del castell, convertint en una anexió harmònica als meus peus el mantell de camps llaurats, les planes de secà i la serra del Moncayo. Les tardes son plàcides, i els udols dels gossos mai semblen plors orfes, més aviat formen pinzellades sonores d'una postal mansa i amiga, d'un deixar-se caure, o una nuesa de l'ànima.

No pensava que aquest cop fos diferent a la resta. Amb això en tenía prou. Amb l'atmosfera hi havia suficient.

No m'hagués pensat que l'anglès misteriós i solitari, aquell del qual em va parlar el meu avi, transformaria la meva vida d'aquella manera.