Recorrent els camps de blat i arròs amb les nostres mountain bikes... allà al Delta, escoltant Sangtraït a tota pastilla; Amb les nostres Reebock de Pump, amb les nostres llegendes, erigides des de la nostra pròpia memòria, la nostra pròpia cultura popular. Allà, amb l’Esteve creant boles d’energia con si fos en Songoku. L’arnau recolzant-lo amb tota la fe necessària... preparant les colònies com si fossin l’últim viatge de les nostres vides; en Sergi era punki i no ho sabia tot i la cua que lluïa, jo m’estimava la Laia i tampoc ho sabia tot i que vaig compartir el llit amb ella; jo no ho sabia. Per a mi ella era una vampiressa. El Lluç era un tipus popular i pringat a la vegada; la grassa de la Gemma anava d’Esplugues a la Fageda den Jordà. El Latorre plorant tan aviat com sortia de la ciutat; tots corrent cercant els esquelets maleïts que vivien a dalt de tot de la muntanya encantada.
El Costança posant ordre, localitzant talent, perdent els papers en els moments clau; fent-nos témer.
I allà estàvem natros, entre porcs, el David i jo entre porcs castigats, menjant els nostres plats de coliflors entre porcs. Allò era una càstig maco, i no les merdes d’ara. Menjar entre porcs al corral.
Rifant-nos a la eli... Jo sempre vaig estar a prop, però no la vaig poder gaudir; i pensant, mentre tant, que qui deia “ves-te’n” seria el primer en fugir si pogués. No salvaria cap vida de camí.
La Dida va ser la primera en oferir-me de ser la seva parella a un ball. Una pera, una taronja, i molts d’altres...
Tots quan ens morim, ens trobarem a l’infern. O mes ben dit al concert que ens oferirà Sangtraït.
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
No comments:
Post a Comment